Terraquis.net

Esmorzar, i preparats pel gran dia: caminada per la Selva Lacandona. A la nit ha plogut i el guia duu catiusques sota la túnica: pinten bastos.

Mitja hora després: totalment perduts (nosaltres, no el guia), fang fins els genolls, 3 rius travessats per ponts de troncs i uns quants caminant dins l’aigua. En un dels ponts, l’Alba patina amb els dos peus a la vegada. En lloc de caure al riu com seria coherent, aterra amb el cul al tronc i les cames penjant sobre l’aigua. Padronada del dia. Mentrestant, jo la tenia enquadrada i enfocada però em quedo tan bocabadat que no arribo a prémer el disparador. No sóc un fotógraf ni sóc res.

L’Eko duu pel·lícula de 100 ASA. La Selva és tan espessa que no pot tirar a més de 1/4 de segón. Jo xalo com un vedell amb el nou zoom a f/2.8 i tiro a 800, fins i tot a 400.

Inventari d’animals vistos: una serp força verinosa, a jutjar per les ganyotes que feia el nostre guia; un centpeus de color butano; cigarres “lavadora”; peixets; un cranc; aranyes grosses grosses; un cadell de llúdriga; molts ficus de 70m (que no són animals, però són una animalada). No hem trobat cap jaguar, cosa que decepciona a tot-hom excepte aquells amb temors irracionals respecte a ser mastegats, desmembrats i devorats.

3 hores més tard, bany a un gorg espectacular al mig de la Selva. Amb el relax post-banyet desfem el camí al poble amb força menys entusiasme. Bany al riu per treure’ns el fang, dinar i furgo cap a Palenque.

Fem un paquet amb tota la roba de la Selva i la duem directament a una “lavanderia” per evitar que es podreixi. Dormim plans.

La furgo ens recull de fosc. Condueix Enrique Ventura, “siempre en la aventura”. Anem 3 mexicans, 4 catalans, 2 francesos i 5 italians. Això ja comença com un acudit.

Dues hores de furgo i pugem a una barca. Riu amunt 40 minuts fins les ruïnes de Yaxchilán. Arribem els primers, treiem el frontal i ens fiquem de cap al primer edifici que trobem. Al sortir per l’altra banda descobrim que s’anomena “El Laberinto”.

Les ruïnes formen una plaça, un prat verd voltat de selva amb restes de construccions aquí i allà i unes quantes esteles mig conservades.

Veiem una estàtua i, un tros més enllà, el cap. Sentim explicar a un guia: “Según los mayas, el dia que la cabeza vuelva a su sitio serà el fin del mundo. Los arqueólogos decidieron no arriesgarse”.

El més espectacular de Palenque és la integració amb l’entorn. Han fet escales que pugen tot el vessant d’un turó, com si fos un edifici verd, i l’Acrópolis al cim. Un altre guia: “Los gobernantes mayas eran manipuladores y proselitistas”. Pocs canvis, doncs.

Primer contacte amb els “monos aulladores” (que s’esgarripen per espantar els predadors) i la “cigarra lavadora” (que bategem així perque fa tan soroll com un centrifugat). El Dr.Padró en fa “field recording”; si els resultats són bons l’enredarem per pujar-ho a Freesound.

Remuntem el riu de tornada. Plou suaument. Ens duen a un restaurant per guiris. El dinar contribuirà a desestabilitzar encara més els nostres sistemes intestinals. Després, passejada per les ruïnes mayes de Bonampak.

Mitja tarda, arribada al lloc on dormirem: “Lacan-ha”, un poble d’indis lacandons. Són la viva imatge d’un Jesucrist “progre”: duen túnica blanca, cabells llargs i rellotges vistosos.

Remullada al riu. Passejada fins al “Centro de alimentos”, que malgrat el nom s’assembla sospitosament a un bar. Ens alimentem amb una mica de suc de civada. Un cibercafè via satèl·lit evita que en Lluís tingui convulsions pel “mono” de conectar-se.

Després de sopar fem petar la xerrada amb en David. És el guia que duen els italians, un maya de Yucatán. Ens explica quatre coses de la política mexicana i comparem la llengua maya i la llengua catalana.

En un moment donat escolem un “Ei, aquests són de la terra!”. Coneixem en Josep Maria, l’Eli, la Ruth i l’Anna. Formen una expedició mixta de Granollers i Alacant. Xerrem una bona estona a la vora del foc.

Els dormitoris són una estructura de fusta, similar a un galliner polit. De matinada em llevo a fer un riuet. Plou.

Els nens se’n van a fer una excursió pels boscos de Chiapas. Jo tinc un forat al dit gros del peu (llegeixi’s: ampolla vinguda a més). Em quedo a l’alberg per a que cicatritzi. Escric, llegeixo, reviso el mail, faig un parell de posts, esmorzo dues vegades.

Tornen d’hora: autobús equivocat, fan una passejada per una bonica urbanització. Dinar plegats i rumb al Museo de Medicina Maya. Tenien 5 rols de metge diferents (només en recordo 3):

• “Orador de los cerros”.
• Herbolari.
• Partera.

Alguns dels rols no semblen exercir un efecte directe: el orador de los cerros li resa a les muntanyes per tenir bons aliments i bona salut. Probablement ajudaven a crear una cultura adequada al medi (cal cuidar el medi per tenir bones collites).

Em xoca que donen molta importància al que ens poden fer els altres: l’odi o l’enveja que algú sent per nosaltres poden fer que emmalaltim (perdem l’ànima). Tenen tabulats quants parenostres i avemaries cal resar per curar-se de cada cosa (fusió de les creences locals i les dels colonitzadors).

És divertit saber que el suc de canya que es feia servir originalment en certs ritus ara és difícil de trobar… i es fan amb Coca-cola. El que cura no és la substància, sino el que simbolitza.

Inclouen dins la medicina “tenir bones collites”: el metge no sols s’ocupa de la ingestió de nutrients, sinó també de que els puguin produïr. Quin diagnóstic faria dels aliments de què disposem nosaltres? Fruites sense gust, vegetals transgènics, vaca amb clenbuterol i peix de piscifactoria alimentat amb pinso de peix.

A Mèxic la majoria de cases són de planta baixa i primer pis. Però hi ha una subdivisió fàcil: per una banda, les cases “de coloraines”, amb fusta i pedra, decoració senzilla peró cuidada. Les altres, cases “mínimes”: barracons evolucionats, disseny més que bàsic, construcció a base de blocs de formigó, sovint no es pinta l’exterior.

El barri que travessem tornant a l’alberg és “mínim”. No veiem gairebé cap turista, la majoria dels rostres són indígenes i la majoria de vestits són tradicionals. Passem per un mercat “de debó”, gens orientat als guiris com nosaltres. Comprem per fer pasta a la putanesca. Bereno una “mazorquita”. Faig una foto “robada” a les venedores, amb vestits tradicionals. A la més àvia no li agrada. Ara ja sé com sona en maya “a pastar fang”.

L’Alba em desperta a l’autocar. Arrosseguem les motxilles fins qualsevol bar i engoleixo uns “huevos a la mexicana”. Ja ressucitats, trobem l’alberg.

San Cristóbal té molt encant. Cases baixes de colors, fusta, adob, enreixats, carrers empedrats d’una sola direcció, muntanyes miris on miris. És el primer cop que trobem captaires. Bars, restaurants, venta d’artesania… Tot està molt més orientat al gust europeu, sense perdre l’estil local. Els mercats són poc variats però les botigues són una temptació constant. Els productes duen etiquetada la cooperativa o comunitat indígena que els produeix. Es fa difícil no comprar-ho tot.

Ens quedem embadocats a cada pati interior que veiem. La Senyora Maria ens apanya unes camises i ens explica que hi ha festa al seu barri. Cal al “Cerrillo” falta gent. Hi sopem, veiem la orquesta i l’ambient. Decidim que ens agraden més les de Festes de Gràcia. De postres xurros o, més exactament, xurro. Amb crosta de sucre. Decideixo que m’agraden més els de Mèxic que els de casa.

Tornem a l’alberg a clapar. Em quedo una estona escrivint al pati. Arriben uns madrilenys. Ells tenen vi i jo tinc obridor. Gran negoci. Retirada a les 2h00 del matí.

Mazunte té poc més d’un carrer. Volíem visitar el “Centro Mexicano de la Tortuga”. Dilluns i dimarts, tancat. Bany, esmorzar, bany, cibercafè, bany, dinar a la platja, bany, dutxa, el xàfec de cada tarda i camioneta de tornada a Pochutla. Agafarem un bus nocturn cap a San Cristóbal de las Casas.

Arribem tres hores abans de temps a l’estació d’autobusos. El sol i el mar ens han deixat ben tous. Estem baldats. El temps passa a càmara lenta. Voltem carrers una estona i fem un sopar lleuger. A les 22h10, per fi, autocar cap a San Cristóbal de las Casas. Posen una peli oblidable, ens adormim de seguida.

Va plovent. De matinada em desperto. M’han caigut gotes del sostre de l’autocar. No veig d’on, sembla que no segueix, em torno a quedar adormit.

Primer bany al Pacífic, dutxa i immediat moviment migratori cap a Pochutla. Veiem tres quartes parts d’una pel·licula acceptable. D’allí, mitja hora de preguntar per trobar d’on surten les furgonetes cap a Mazunte. Un cop les trobem fem un emocionant viatge, amb sotracs gegants i gent que puja i baixa arreu. La veritat és que ens ho passem pipa.

L’Alba descobreix ràpidament les cabanes més “chic” de Mazunte, just sobre una platja paradisíaca. El Pacífic no fa honor al nom i ens reb amb efusivitat. De fet, ens atropella repetidament amb el contingut d’uns quants camions-cisterna. L’Alba fa una sortida estrella de l’aigua, una onada l’arrossega de cul per mitja platja mentre ella s’aguanta el baix del bikini amb les dues mans. La resta de la tarda tot-hom la saluda com si la conegués.

L’Eko i jo ens asseiem prop d’on trenquen les onades i cantem “No serem moguts”. Descobrim la futilitat dels desitjos humans davant la immensitat de l’oceà. Mitja estrofa més tard estem viatjant amb el cap fregant la sorra i els peus mig metre per sobre de l’aigua. Dues dutxes després deixo de sentir-me com una croqueta i al cap de 3 dies deixo de trobar sorra al palet de les orelles.

Ens descuidem de comprar aigua. Nit de llamps, trons i set. A les 2h00 l’Alba i jo sortim a veure la tempesta sobre l’oceà. A cada llamp es fa de dia, il·lumina tota la costa. El bar/alberg del costat, el Carlos “Einstein”, té llum i música. Hi anem intentant aconseguir líquid. Trobem en Carlos “Einstein” dormint en un banc. Es desperta, ens posa dos sucs, assimila la idea de que no hi volem ni rom ni vodka ni res, i es serveix la seva racció de whisky, la meva i la de l’Alba.

Un cop refet el nostre equilibri hidrostàtic intern, aconseguim dormir.

Dia de carretera. Ens llevem i a les 8h30 ja seguim dormint a l’autocar. Ens posen dues pelis insofribles. Arribem a Acapulco i en 15 minuts sóm a un altre autocar cap a Puerto Escondido. 8 hores de viatge; a Mèxic els encanten els “topes” de la carretera per obligar a reduïr la velocitat. El conductor ens diu que en aquesta ruta n’hi ha 900. Ens posa 3 pel·lícules absolutament infumables. Després d’aquest viatge, comencem a contar la distància (emocional) dels viatges en autocar amb una nova unitat: “pelis chungues”.

Arribem a Puerto Escondido de nit i en ple Diluvi Universal Mexicà. Baixem de l’autocar i marxa el corrent elèctric de l’estació. I de mig poble, veiem després. Saltem dins d’un taxi i naveguem fins les “Cabañas Pepe”, lloc maco i econòmic. Ens tobem cinc minuts a l’hamaca i d’allà al llit.

Prenc un “desayuno dietético”: una safata gegant de papaia, meló, síndria i plàtan amb iogurt i cereals. Taxco està sobre una muntanya corcada de mines de plata. Ja no s’exploten però sembla que tota la ciutat visqui de fer i vendre artesanies en plata. És colonial però té un aire mediterrani. Cases blanques, sol i carrers empedrats que pugen i baixen de mala manera. Recomanable encordar-se. L’Alba expressa bé com són de costeruts: veient un taxi en contradirecció, no diu “ens atropellarà un taxi” sino “ens caurà un taxi al cap”.

Caminem un parell d’hores i visitem l’església colonial de Santa Prisca. El Miguel ens identifica com a catalans (!) i s’ofereix a fer-nos una visita guiada. Ho fa bé i amb gràcia. No ens cobra res però després ens acompanya a un parell de joieries “de confiança”, on ens conviden a un mescal amb canyella per ajudar-nos a apreciar les creacions de plata exposades. Veient-les m’adono que el moviment surrealista mexicà segueix ben viu.

La ciutat té 50.000 habitants, força gran. Em xoca que sembli viure exclusivament del turisme i l’artesania de plata, amb aquesta mida. Sopem una pizza mediocre i versions bones de Queen, Bowie i Beatles, gentilesa dels “Silver Kings”. Al llit d’hora, que demà marxem a les 8.

Super-esmorzar de huevos a la mexicana a “Las Biológicas”. Ja ens coneixen. Grand Tour del “Museo de Antropología”. Xulo, però seguim amb la sensació de que els historiadors no ho tenen gens clar. Els europeus estem acostumats a tenir molts registres d’aquesta època, però aquí no hi ha pràcticamnt res escric fins que arriben els espanyols… i no sempre prenen notes abans de destrossar el que hi havia. Veiem els primers murals (en realitat, reproduccions). Ens quedem embobats amb les esculptures de serps azteques.

Tornem a l’alberg a la tarda. Descobrim què és una hora punta al metro. Recuperem les motxes, marxem cap a Taxco. Pillem un taxi, tenim excusa: anar a l’estació de busos en metro requeriria una circumnavegació de Ciudad de México, 3 transbords amb motxes i en hora punta.

A l’estació de busos hi ha una filera de gent per comprar bitllets més llarga que una “serpiente emplumada”. Suspense, el nostre pla perilla. Si no queden bitllets per avui, on dormirem? Veiem davant nostre tot de “mochileros” que es retiren amb la cua entre cames.

Sorpresa: tenim bitllets. Sembla que tots els altres motxileros amb pintes yankis volien anar a Acapulco. Una racció de tortas més tard pugem a l’autocar cap a Taxco. Sortim de Ciudad de México amb una tempesta de llamps i trons que ens acompanyarà tot el camí. Les afores són força lletges. Les pelis de l’autocar, molt pitjor. Són l’equivalent de la Lina Morgan però protagonitzades per “la India María” (i l’actriu és blanca). Són tan dolentes que acabarem calculant la durada física i emocional dels viatges en “pel·lícules xungues”.

A les 11 de la nit a Taxco. El poble és laberíntic. Els carrers pugen, baixen, giren… L’Eko i en Lluís es planten davant d’una casa en runes. Anuncien amb cara de circumstàncies: “Teóricament, és aquí”. Silenci. Al fons del carrer, a la seva esquena, s’hi veu un cartell enorme amb el nom de la nostra pensió. Ens agafa un atac de riure histèric. Aprenem que els números dels carrers no necessàriament són correlatius.

Entrem a la pensió. Un pati preciós, plantetes, vistes al poble a les fosques escampat per la muntanya, fils elèctrics farcits d’orenetes que dormen. Volem sortir a fer una birra. A en Lluís i l’Eko no se’ls permet asistir per indumentària inadequada (pijama). Mitjanit, tot tancat excepte el super. Comprem dues cerveses i una bossa de patates. Disfrutem el pati mentre cau una pluja fina.