$ dsh --group workers 'uptime'

Però no he trobat cap fitxer per fer funcionar la ‘bash-completion’, i a aquestes alçades sóc un adicte al tabulador. Així que… “scratch your itch”.

### Bash-completion for dsh.
### Copyright 2011  Jordi Funollet <jordi.f@ati.es>
### Distributed under the terms and conditions of GPL version 2

_dsh() {
    _get_comp_words_by_ref cur prev
    COMPREPLY=()

    case "${prev}" in
        -m|--machine)
            _known_hosts_real "${cur}"
            return 0
            ;;
        -f|--file)
            _filedir
            return 0
            ;;
        -g|--group)
            local groups=$(cd ~/.dsh/group/ && find *)
            COMPREPLY=( $(compgen -W "${groups}" -- "${cur}") )
            return 0
            ;;
        *)
            ;;
    esac

    opts="$(dsh --help | awk '/^-/ {print $1,$2}')"
    COMPREPLY=( $(compgen -W "${opts}" -- "${cur}") )
    return 0
}

complete -F _dsh dsh

No me n’he adonat fins voler un lector de feeds… per fotos. Té tot el sentit del món: oi que els meus amics amb compte de Flickr tenen un RSS? Doncs vull poder-m’hi subscriure i veure les fotos noves d’un cop d’ull.

Fàcil? Nanai. Els agregagors tenen una interfície dissenyada exclusivament per mostrar posts; és a dir, text. Si m’ensenyen un “abstract” del text no veuré res. Jo vull un thumbnail de la imatge. Si m’ensenyen tots els abstracts en una columna estic malgastant pantalla. L’ample dels thumbnails és prou petit per ensenyar-ne 3 o 4 en paral·lel.

Els agregadors d’escriptori que he provat són molt poc customitzables. L’extensió de Firefox Sage és un lector de feeds dins del Firefox. És una mica rupestre però la presentació és mig acceptable. El Google News és més lleig que el Dwarf Fortress, però té una extensió que el fa més tolerable als ulls: Feedly. Per desgràcia, la forma com Feedly organitza el contingut funciona bé… per text. Si el contingut són fotos, el resultat és un pèl caòtic.

Finalment, mig per casualitat, vaig provar Bloglines i… oli en un llum. No sé si realment han modelat el disseny pensant en el meu cas d’us, però s’hi ajusta perfectament. Fins i tot els keybindings per anar a la foto anterior/següent funcionen com una bala.

Només em queda l’espineta de no haver trobat cap projecte de codi lliure que cobreixi aquest forat.

alias dpkg='sudo /usr/bin/dpkg'
alias aptitude='sudo /usr/bin/aptitude'
alias apt-get='sudo /usr/bin/apt-get'
alias apt-cache='sudo /usr/bin/apt-cache'

Però algunes de les subcomandes no necessiten permisos de root. Seria pràctic que l’eina decidís si li cal ‘sudo’ per cada subcomanda, i que l’invoqués ella soleta.

Posats a demanar, també aniria bé tenir una comanda i no quatre. Després d’un temps es converteix en automàtic, però què passa quan algú comença amb Debian? Sempre que ensenyo gestió de paquets a un sysadmin novell el torno boig: el contingut del paquet el mires amb ‘dpkg’ però l’instal·les amb ‘apt-get’, i pots buscar si un paquet existeix amb qualsevol excepte ‘dpkg’…

L’alternativa és wajig. De fet no és una alternativa sino un wrapper al voltant de totes aquestes eines, amb crides a ‘sudo’ incloses i compleció a cop de tabulador. Unes quantes equivalències:

wajig list              dpkg -l
wajig list-files ...    dpkg -L ...
wajig install ...       apt-get install ...
wajig installr ...      apt-get -o APT::Install-Recommends=true install ...
wajig showupgrade       apt-get -s upgrade
wajig search ...        apt-cache search ...
wajig policy ...        apt-cache policy ...
wajig list-orphans      deborphan
wajig start ...         /etc/init.d/... start
wajig find-file ...     dpkg -S ...
wajig fix-configure     dpkg --configure -a
wajig fix-install       apt-get -f install
wajig updatealts ...    update-alternatives --config ...

La llista completa, a la web de wajig. No estic segur de si m’estalviarà temps (o neurones) quan administri paquets. Però estic segur de que m’estalviarà temps (i neurones) quan estigui formant a algú.

Llavors fas tonteries com desenvolupar el teu propi CMS. I aprens un munt de coses sobre desenvolupament web amb Python (sí, a mastegots, però les aprens). Ara, escriure més, no escrius. En tot cas tens excuses més elaborades: el plugin dels comentaris encara no m’envia avisos per mail; abans hauria de fer upgrade del Django a la versió 1.0…

Per fi, gràcies als mateixos paios que van fer Pygments i Jinja, puc eliminar un munt d’excuses i salvar la cara: a partir d’ara el blog va amb Zine, fet en Python com jo volia i, molt important: fet per algú altre.

Nota: Els posts anteriors del blog segueixen sent accessibles però de moment no apareixen llistats. Ja ho arreglaré més endavant, de moment tinc una excusa per no fer-ho.

He trobat a faltar el DCOP, tant senzill, ell. Finalment he après (gràcies Nico!) que el paquet qt4-dev-tools duu l’eina gràfica qdbusviewer per explorar les crides de DBUS. Amb això (i sense llegir-me les APIs, faltaria més) els meus scripts ja tornen a fer coses com aquesta:

# kmail: compact all folders.
dbus-send --print-reply --dest=org.kde.kmail
    /KMail org.kde.kmail.kmail.compactAllFolders

# kmail: bye.
dbus-send --print-reply --dest=org.kde.kmail
    /MainApplication org.kde.KApplication.quit

• Disfrutar (o sobreviure a) les habilitats conductives de’n Jordi al volant d’un vehicle de combustió interna (llegeixi’s: vam llogar un carret de golf per anar amunt i avall).
• Domir. Molt. Fins i tot, fer migdiades.
• Esmorzar amb cafè bo (el fa un italià).
• Suar a ritme d’illa caribenya (és a dir, a tothora).
• Banyets a les platgetes.
• Snorkel als “arrecifes” voltats de peixets tropicals.
• Menjar-nos altres peixets tropicals a la planxa, al “mojo de ajo” o en sopeta.
• Aprofitar les “happy-hours” de 2×1 margaritas.

Aix, quina vida tan dura…

Marxem de Tulum cap a Chichen Itzá. Hipotèrmia aguda per gentilesa del conductor de l’autocar.

La gran piràmide està tancada, no es pot visitar per dins ni pujar-hi. Ens enganxa un xàfec xulo. Fan un ús de les columnes força millor del que hem vist fins ara. Potser ja estem saturats de tantes ruïnes, però tot plegat no ens sembla a l’alçada de les expectatives creades.

Dinar, i separació. L’Eko a Mérida, i d’allà vola a visitar en Cesc i l’Inga. Els Padró i jo, bus a Cancún, taxi al port, i ferry. Directament a dormir a Isla Mujeres. L’alberg és ple però a dues cantonades trobem un hotelet força mono.

Ens recomanen que anem al Gran Cenote. Seguim el consell, i val la pena. La part “no submergida” no és res de l’altre món. Peró les coves són una joia: llargues cavitats submergides de fins a 8 metres de fondària, amb enormes estalagtites i estalagmites (i, segons en Lluís, “estalagmitites”). Primer fa respecte estar nedant dins les cavitats: quan et quedes sense aire no pots sortir a respirar a la vertical, cal tornar enrera fins on el sostre de la cova s’aixeca. Aviat agafem confiança i es torna un joc d’exploració fantàstic. Espeleobusseig “for dummies”.

Tornem a Tulum rebentats peró encantats. Un exèrcit de formigues rabiudes demostra molt interés en el mole que duc a la motxilla. Dedico més d’una hora a expulsar-les. La xocolata de l’Alba ja havia rebut visites similars de bon matí. Els altres es banyen i llegeixen fins que es fa fosc. Repetim restaurant a la platja.

Fem el bany inagural. Sortim una mica fastiguejats per les algues. Retorn a “Tulum pueblo”, compra de vitualles i ulleres subaquàtiques. Repetició del banyet. Sortim fastiguejats perque el vent remou l’aigua i no es veu res.

Passejada per la platja fins un restaurant proper. Tastem el filet de “mero”, que s’assembla molt-molt-molt a un llenguado. Bo, nyam-nyam. Un margarita i passeig de tornada per la platja a la llum de la lluna.

Perdem la tarda per Palenque esperant l’hora d’agafar el bus cap a Tulum. A l’estació retrobem l’expedició Granollers/Alacant, que marxa cap a Mérida. El nostre bus va amb retard i xerrem una bona estona.