29/07/2008 Barcelona
Pesquem l'avió sense problemes. Un mocós botzina tot el viatge. Aterrem a Àmsterdam i ens escapem al centre. Esmorzem al super-forn que l'Eko i jo vam descobrir fa mesos. Ens posem com el Quico. A l'avió cap a Mèxic hi ha un marrec encantador de dos anyets amb la ninyera perfecta. No plora ni un cop en tot el vol, la mossa sempre va una passa per davant. Elucubrem si és la ninyera, la mare, la germana...
L'Eko i jo no vam dormir a Barcelona per escurçar les hores de vol però a l'avió amb prous feines acluco l'ull quatre o cinc hores. Uns quants àpats d'avió més i aterrem a Ciudad de México.
A l'entrada de Mèxic fan una pila separada de formularis de gent que anirà a Chiapas. El funcionari ens mira als quatre, arrenglerats davant del mostrador, i pregunta "¿Cuantos son?". Dedueixo que pots ser funcionari de duanes si saps contar fins a tres. M'ho callo, però el cel em castiga igualment. Em surt llum vermella al botó que ha de prémer tot-hom sortint d'aduanes, em toca escorcoll d'equipatge. Faig cara de nen bo i enllestim de pressa.
Estem morts. Canviem calers. Regategem un taxi. Els taxistes vesteixen bé, amb camisa blanca. Sortint de l'aeroport fa olor de sofre i plou. Caig adormit al taxi. Em desperten quan el taxista aconsegueix trobar el carrer. L'alberg "Coyote Flaco" está molt bé: dret a cuina, terrasseta, dues habitacions per nosaltres, aigua calenta una mica escassa.
El sopar de l'avió ha estat tan fluix que treiem forces per anar a fer un mos. Al centre del barri de Coyoacán ens asseiem a qualsevol lloc a fer unes "tortas". No trobem enlloc on hi hagi cervesa. Tornem, al llit a les 21h (les 4 del matí a Barcelona).