terraquis.net

Primer bany al Pacífic, dutxa i immediat moviment migratori cap a Pochutla. Veiem tres quartes parts d'una pel·licula acceptable. D'allí, mitja hora de preguntar per trobar d'on surten les furgonetes cap a Mazunte. Un cop les trobem fem un emocionant viatge, amb sotracs gegants i gent que puja i baixa arreu. La veritat és que ens ho passem pipa.

L'Alba descobreix ràpidament les cabanes més "chic" de Mazunte, just sobre una platja paradisíaca. El Pacífic no fa honor al nom i ens reb amb efusivitat. De fet, ens atropella repetidament amb el contingut d'uns quants camions-cisterna. L'Alba fa una sortida estrella de l'aigua, una onada l'arrossega de cul per mitja platja mentre ella s'aguanta el baix del bikini amb les dues mans. La resta de la tarda tot-hom la saluda com si la conegués.

L'Eko i jo ens asseiem prop d'on trenquen les onades i cantem "No serem moguts". Descobrim la futilitat dels desitjos humans davant la immensitat de l'oceà. Mitja estrofa més tard estem viatjant amb el cap fregant la sorra i els peus mig metre per sobre de l'aigua. Dues dutxes després deixo de sentir-me com una croqueta i al cap de 3 dies deixo de trobar sorra al palet de les orelles.

Ens descuidem de comprar aigua. Nit de llamps, trons i set. A les 2h00 l'Alba i jo sortim a veure la tempesta sobre l'oceà. A cada llamp es fa de dia, il·lumina tota la costa. El bar/alberg del costat, el Carlos "Einstein", té llum i música. Hi anem intentant aconseguir líquid. Trobem en Carlos "Einstein" dormint en un banc. Es desperta, ens posa dos sucs, assimila la idea de que no hi volem ni rom ni vodka ni res, i es serveix la seva racció de whisky, la meva i la de l'Alba.

Un cop refet el nostre equilibri hidrostàtic intern, aconseguim dormir.