De terrícoles i xarxes

Darrerament m'ha tocat instal·lar uns quants reverse proxies al davant de servidors web. En alguns casos ens ha simplificat l'administració (totes les aplicacions web que tenim escampades en uns quants servidors es poden veure sota la mateixa URL). I en altres casos ha alleugerit espectacularment l'Apache de darrera simplement per estalviar-li el "spoon feeding" de clients amb poc ample de banda.

Un cop està tot funcionant el servidor del backend ens mostrarà les IPs de les quals li arriben les peticions: és a dir, la del nostre reverse proxy. Generalment ens interessa més registrar la IP del client. Depenent de quin servidor web tinguem al backend aquests són els formats de log que necessitem:

En Bram diu que no li cal implementar un sistema de ticketing per la nova versió de Freesound perque ja existeix: Jutda.

¿Mande? Un sistema de ticketing fet amb Django? Ara si que no torno a instal·lar un RT ni a punta de pistola.

Fa unes setmanes que a la UPF podem fer servir una VPN. Em simplifica molt la vida per administrar els servidors des de fora de la Pompeu (diguem que el meu .ssh/config s'ha reduït una cinquantena de línies).

Al implementar el servei han tingut en compte als usuaris de Linux des de bon principi però el client que proporciona Cisco és un desastre: compilar un mòdul per cada kernel? No, gràcies. I amb la llicència que té no m'extranya que ningú l'empaqueti.

Tinc la sensació de que el KDE4 ha arribat una mica massa aviat. Molt, de fet. Peró poc a poc li vaig agafant el "tranquillo".

He trobat a faltar el DCOP, tant senzill, ell. Finalment he après (gràcies Nico!) que el paquet qt4-dev-tools duu l'eina gràfica qdbusviewer per explorar les crides de DBUS. Amb això (i sense llegir-me les APIs, faltaria més) els meus scripts ja tornen a fer coses com aquesta:

# kmail: compact all folders.
dbus-send --print-reply --dest=org.kde.kmail \
    /KMail org.kde.kmail.kmail.compactAllFolders

# kmail: bye.
dbus-send --print-reply --dest=org.kde.kmail \
    /MainApplication org.kde.KApplication.quit

A continuació s'inicia un període de quatre dies que es pot resumir en:

• Disfrutar (o sobreviure a) les habilitats conductives de'n Jordi al volant d'un vehicle de combustió interna (llegeixi's: vam llogar un carret de golf per anar amunt i avall).
• Domir. Molt. Fins i tot, fer migdiades.
• Esmorzar amb cafè bo (el fa un italià).
• Suar a ritme d'illa caribenya (és a dir, a tothora).
• Banyets a les platgetes.
• Snorkel als "arrecifes" voltats de peixets tropicals.
• Menjar-nos altres peixets tropicals a la planxa, al "mojo de ajo" o en sopeta.
• Aprofitar les "happy-hours" de 2x1 margaritas.

Aix, quina vida tan dura...

Ens llevem d'hora. Passejant per la platja descobrim els rastres d'una tortuga que ha post els ous aquesta nit. De vegades, odio tenir que dormir!

Marxem de Tulum cap a Chichen Itzá. Hipotèrmia aguda per gentilesa del conductor de l'autocar.

El mar segueix remogut. Optem per nedar als [cenotes][cenote-wp]. Primer al Cenote Calavera. És com un gorg dins una cova. La llum entra pels forats del sostre i nosaltres també. És tan espectacular veure nedars els peixets com veure'ns nedar els uns els altres sota l'aigua fosca de la cova.

Em desperto a l'autocar. Durant una hora seguim una carretera sense cap curva, i arribem a Tulum. Allotjament a unes cabanes amb sostre de fulla de palmera, extremadament senzilles però a 80cm. de la platja. Vistes immillorables, aire acondicionat de briseta marina, llum d'espelmes.

Em desperto amb cagarrines explosives. Renuncio a l'excursió a les ruïnes de Palenque. Tornen d'hora i molt contents.

Perdem la tarda per Palenque esperant l'hora d'agafar el bus cap a Tulum. A l'estació retrobem l'expedició Granollers/Alacant, que marxa cap a Mérida. El nostre bus va amb retard i xerrem una bona estona.

Esmorzar, i preparats pel gran dia: caminada per la Selva Lacandona. A la nit ha plogut i el guia duu catiusques sota la túnica: pinten bastos.

Mitja hora després: totalment perduts (nosaltres, no el guia), fang fins els genolls, 3 rius travessats per ponts de troncs i uns quants caminant dins l'aigua.

La furgo ens recull de fosc. Condueix Enrique Ventura, "siempre en la aventura". Anem 3 mexicans, 4 catalans, 2 francesos i 5 italians. Això ja comença com un acudit.

Dues hores de furgo i pugem a una barca. Riu amunt 40 minuts fins les ruïnes de Yaxchilán. Arribem els primers, treiem el frontal i ens fiquem de cap al primer edifici que trobem. Al sortir per l'altra banda descobrim que s'anomena "El Laberinto".

Bus matiner cap a Palenque. Travessem la Sierra de Chiapas, encara emboirada. Em deixa bocabadat, plena de desnivells abruptes i totalment folrada d'arbres. Tant de bo hi havés un GR. La darrera hora de viatge em marejo com una sopa.

Palenque és lleig, sonso i terriblement calorós.

Els nens se'n van a fer una excursió pels boscos de Chiapas. Jo tinc un forat al dit gros del peu (llegeixi's: ampolla vinguda a més). Em quedo a l'alberg per a que cicatritzi. Escric, llegeixo, reviso el mail, faig un parell de posts, esmorzo dues vegades.

Tornen d'hora: autobús equivocat, fan una passejada per una bonica urbanització.

L'Alba em desperta a l'autocar. Arrosseguem les motxilles fins qualsevol bar i engoleixo uns "huevos a la mexicana". Ja ressucitats, trobem l'alberg.

San Cristóbal té molt encant. Cases baixes de colors, fusta, adob, enreixats, carrers empedrats d'una sola direcció, muntanyes miris on miris.

Mazunte té poc més d'un carrer. Volíem visitar el "Centro Mexicano de la Tortuga". Dilluns i dimarts, tancat. Bany, esmorzar, bany, cibercafè, bany, dinar a la platja, bany, dutxa, el xàfec de cada tarda i camioneta de tornada a Pochutla. Agafarem un bus nocturn cap a San Cristóbal de las Casas.

Primer bany al Pacífic, dutxa i immediat moviment migratori cap a Pochutla. Veiem tres quartes parts d'una pel·licula acceptable. D'allí, mitja hora de preguntar per trobar d'on surten les furgonetes cap a Mazunte. Un cop les trobem fem un emocionant viatge, amb sotracs gegants i gent que puja i baixa arreu. La veritat és que ens ho passem pipa.

L'Alba descobreix ràpidament les cabanes més "chic" de Mazunte, just sobre una platja paradisíaca. El Pacífic no fa honor al nom i ens reb amb efusivitat.

Dia de carretera. Ens llevem i a les 8h30 ja seguim dormint a l'autocar. Ens posen dues pelis insofribles. Arribem a Acapulco i en 15 minuts sóm a un altre autocar cap a Puerto Escondido. 8 hores de viatge; a Mèxic els encanten els "topes" de la carretera per obligar a reduïr la velocitat. El conductor ens diu que en aquesta ruta n'hi ha 900. Ens posa 3 pel·lícules absolutament infumables. Després d'aquest viatge, comencem a contar la distància (emocional) dels viatges en autocar amb una nova unitat: "pelis chungues".

Arribem a Puerto Escondido de nit i en ple Diluvi Universal Mexicà. Baixem de l'autocar i marxa el corrent elèctric de l'estació. I de mig poble, veiem després. Saltem dins d'un taxi i naveguem fins les "Cabañas Pepe", lloc maco i econòmic. Ens tobem cinc minuts a l'hamaca i d'allà al llit.

Prenc un "desayuno dietético": una safata gegant de papaia, meló, síndria i plàtan amb iogurt i cereals. [Taxco][Taxco] està sobre una muntanya corcada de mines de plata. Ja no s'exploten però sembla que tota la ciutat visqui de fer i vendre artesanies en plata. És colonial però té un aire mediterrani. Cases blanques, sol i carrers empedrats que pugen i baixen de mala manera. Recomanable encordar-se. L'Alba expressa bé com són de costeruts: veient un taxi en contradirecció, no diu "ens atropellarà un taxi" sino "ens caurà un taxi al cap".

Super-esmorzar de huevos a la mexicana a "Las Biológicas". Ja ens coneixen. Grand Tour del "Museo de Antropología". Xulo, però seguim amb la sensació de que els historiadors no ho tenen gens clar. Els europeus estem acostumats a tenir molts registres d'aquesta època, però aquí no hi ha pràcticamnt res escric fins que arriben els espanyols... i no sempre prenen notes abans de destrossar el que hi havia. Veiem els primers murals (en realitat, reproduccions). Ens quedem embobats amb les esculptures de serps azteques.

Primer esmorzar de torrades, segon a Las Biologicas. Metro i bus cap a les runes de Teotihuacan (una hora curta). Allau de venedors terriblement verborreics. L'Alba i jo comprem barrets (sense regatejar, mal fet). Tots em van grans.

La plana es enorme. Les piramides no son edificis grans sino muntanyes petites. La ciutat va quedar abandonada al segle VII. Mil anys despres els mexicas passen per alla buscant algú més per conquerir. Es queden tan bocabadats que també comencen a construir piràmides com uns desesperats.

Amunt a les 8h30, ens sentim bé. El jetlag no pica fort. L'esmorzar de l'alberg és torrades amb mermelada. Canviem calers al centre de Coyoacán (el barri on està l'alberg) i fem un segon esmorzar contundent. El lloc queda ràpidament apodat "Les Biológiques" perque el regenten unes noies molt sanes que fan una teca molt sana.

Pesquem l'avió sense problemes. Un mocós botzina tot el viatge. Aterrem a Àmsterdam i ens escapem al centre. Esmorzem al super-forn que l'Eko i jo vam descobrir fa mesos. Ens posem com el Quico. A l'avió cap a Mèxic hi ha un marrec encantador de dos anyets amb la ninyera perfecta. No plora ni un cop en tot el vol, la mossa sempre va una passa per davant. Elucubrem si és la ninyera, la mare, la germana...

L'Eko i jo no vam dormir a Barcelona per escurçar les hores de vol però a l'avió amb prous feines acluco l'ull quatre o cinc hores. Uns quants àpats d'avió més i aterrem a Ciudad de México.

A l'entrada de Mèxic fan una pila separada de formularis de gent que anirà a Chiapas. El funcionari ens mira als quatre, arrenglerats davant del mostrador, i pregunta "¿Cuantos son?". Dedueixo que pots ser funcionari de duanes si saps contar fins a tres. M'ho callo, però el cel em castiga igualment. Em surt llum vermella al botó que ha de prémer tot-hom sortint d'aduanes, em toca escorcoll d'equipatge. Faig cara de nen bo i enllestim de pressa.

Estem morts. Canviem calers. Regategem un taxi. Els taxistes vesteixen bé, amb camisa blanca. Sortint de l'aeroport fa olor de sofre i plou. Caig adormit al taxi. Em desperten quan el taxista aconsegueix trobar el carrer. L'alberg "Coyote Flaco" está molt bé: dret a cuina, terrasseta, dues habitacions per nosaltres, aigua calenta una mica escassa.

El sopar de l'avió ha estat tan fluix que treiem forces per anar a fer un mos. Al centre del barri de Coyoacán ens asseiem a qualsevol lloc a fer unes "tortas". No trobem enlloc on hi hagi cervesa. Tornem, al llit a les 21h (les 4 del matí a Barcelona).

M'arriba per mail una oferta de feina d'una consultora (com no) per un perfil d'enginyeria del software.

Requisitos mínimos:
  - al menos 5 años con C++ en proyectos grandes o complejos
   (Bjarne Stroustrup, Microsoft VS/VC++ y GNU GCC)
  - Entornos Multithread
  - API Win32
  - TCP/IP
  - Estructuras de datos y algoritmos (Donald Knuth)
  - 2 años con gestores de versiones (SCCS/CVS/SVN/git)

És el primer cop que veig demanar a una oferta de feina... bibliografía. Em sembla que els de recursos humans haurien de tirar menys de Wikipedia quan no saben què estan demanant.

Per acabar-ho d'arrodonir, veig una altra oferta similar de la mateixa empresa.

 Estudios mínimos: Diplomado

Segurament volen algú que s'hagi format en farmàcia, perque a les enginyeries no hi ha "diplomatura".

Fins al monyo de que tot quisqui digui "instal·lat most" per veure el 'man' en colors. Moltes gràcies, no vull canviar de "pager"; per tenir sol·lucions com aquesta no cal programari lliure.

Sort que sempre hi ha algú a qui li pica el mateix que a tu, i és més hàbil rascant-se. Exporta això al teu 'env' i disfruta la teva condició de no-daltònic.

export LESS='-R'
export LESS_TERMCAP_mb=$'\E[01;31m'
export LESS_TERMCAP_md=$'\E[01;31m'
export LESS_TERMCAP_me=$'\E[0m'
export LESS_TERMCAP_se=$'\E[0m'
export LESS_TERMCAP_so=$'\E[01;44;33m'
export LESS_TERMCAP_ue=$'\E[0m'
export LESS_TERMCAP_us=$'\E[01;32m'

Vols un preprocessador pel less que et parsegi els fitxers en perl, python i shell; sino, sempre acabes obrint-los amb el vi només per veure'ls en colors.

Et lies la manta al cap, li fas una ullada a enscript, determines el tipus d'script amb file, aprens a fer un hash en bash i quan gairebé ho tens... descobreixes com fer-ho amb una línia de codi.

#!/bin/sh
# .lessfilter
#
#
# Jordi Funollet <jordi.f@ati.es>  Wed, 06 Feb 2008 22:05:11 +0100


( highlight -A "$1" && exit ) || exit 1

# Consider adding this to your etc/highlight/filetypes.conf
#
#   $shebang(sh)=^#!.*(bash|t?csh|[akz]?sh)$
#   $shebang(pl)=^#!.*perl$
#   $shebang(py)=^#!.*python$
#
# So it will match scripts with a '#!/usr/bin/env ...'

Que frustrant és adonar-te de que algú ja ha resolt tots els problemes fàcils.

Actualització: al moment d'escriure això, la versió de 'highlight' a la Debian Stable (Etch) té un bug com una casa de pagès. El workaround més directe és instal·lar el paquet de Lenny.

Al curro fem servir Request Tracker per reduir (no gaire) el caos de peticions associat a aquest ofici. De tant en tant cal esborrar-ne algun ticket, sigui per que algú hi ha inclòs un password o perque, generosament, hi ha atatxat un arxiu "grosset".

Pots posar el ticket en el molt explicatiu status: Deleted i seguirà estant al Request Tracker. Si el que vols és esborrar-lo hauràs de fer una visita a Can CPAN i instal·lar el mòdul RTx-Shredder.

Esborrar un ticket concret és fàcil:

$ rtx-shredder --plugin 'Objects=Ticket,741'

Esborrar sols l'attachment m'està costant més. S'accepten pistes.

Estic tornant a avaluar Delicious (em fa "tilín" però no ho acabo de veure clar). I quan estàs potinejant i fent proves voldries ressetejar el compte i deixar-lo com quan va venir al món, però mira les FAQ de Can Delicious:

How do I delete all my bookmarks?

The easiest way to do this right now is to delete your account
(this is in your settings) and then re-register it -- you'll 
be able to register the same username immediately after deleting it.

Si, home, ara hi corro. Sort que amb una mica de Python i el mòdul pydelicious es pot fer sense suar.

import pydelicious

api = pydelicious.apiNew('user', 'password')

posts_data = api.posts_all()
posts_list = posts_data['posts']

for post in posts_list:
  response = api.posts_delete (post['href'])

Es veu que des de fa uns dies la CIA em té fitxat com desevolupador accidental de Clam.

Vaig estar reconfigurant el Subversion de Clam (això és feina, no vici) per passar l'accés de Ssh a WebDav. I com a part de les proves vaig fer un commit, innocent de mi.

El resultat? El meu commit amb un comentari de negligible changes es re-envia automàticament al canal IRC de Clam. A més, els desenvolupadors de Clam fan servir la CIA (xula, l'eina) per fer seguiment dels commits (via irc, feed...). Per tant, ara la CIA em té etiquetat com si fos un dels desenvolupadors.

No estic segur de merèixer aquest honor, vista la meva contribució: dos retorns de carro.

Aquest any les VI Jornades de Programari Lliure les acull la Universitat de Girona. Demà de bon matí marxem cap allà i, amb l'excusa, disfrutarem la ciutat fins dissabte vinent.

Bé, la ciutat i un munt de conferències, tutorials, tallers... En el fons, una bona excusa per xerrar, veure què s'està fent a casa nostra (i a fora) i carregar les piles.

Diuen els de Pimpampum:

Taller de Google Maps

De 19.00 h a 22.00 h.

La sessió es centrarà en la creació d'elements gràfics sobre els mapes del món,
amb una intenció artística. Entre d'altres es faran servir eines com la creació
de línies (polylines) o la superposició d'elements gràfics (bitmaps) creats per
l'ocasió aprofitant el fet de poder associar-los a qualsevol lloc del món.

I més coses.

Ens hi veiem.

Ahir vaig jubilar el KNotes. Des que em vaig passar a KDE el feia servir. Té un parell d'avantatges sobre els post-its: no mates arbres, no se't queden amagats sota el teclat i els pots replicar des de l'escriptori de la feina al de casa. Tot i així, no m'hi acabo de trobar còmode, diria que des del punt de vista d'usabilitat és millorable.

Però ahir vaig descobrir BasKet. La interfície gràfica és la típica de les aplicacions KDE, un gustàs. Però fa coses sorprenents: a les llistes hi pots arrossegar texts, arxius, imatges, o... qualsevol objecte que el KDE sàpiga manegar. I les llistes poden ser una llista vulgaris, una checklist, una pila... i un parell de virgueries més. I això que tinc la versió 0.5; la 1.0 afegeix unes quantes features que em fan caure la baba.

De tant en tant et trobes de morros amb una aplicació que fa molt més del que esperaves i no tens ni idea de per a que l'estaràs fent servir la setmana que vé. Ara mateix tinc aquesta sensació. :-)

Fas servir BasKet? Li has trobat alguna utilitat especial? Explica, explica...

Sempre és recomanable fer instal·lacions "mínimes" per als servidors. Això redueix la probabilitat de que una actualització trenqui res, perquè tenim menys coses per trencar. Simple, oi?

Però tot té un preu, i una de les ocasions en què el pagues és quan tens un programa que no està empaquetat, i que per tant no fa una gestió "decent" de les dependències, i aquest programa assumeix que hauràs instal·lat el sistema operatiu amb "full equipment".

Un exemple: l'instal·lador de Matlab. Concretament, l'instal·lem en una maquineta de 64 bits que duu la distro "Scientific Linux" (recompilació dels paquets de RedHat).

Estem d'estrena. :-) I no sols estrenem vestit, també estrenem esquelet.

Fins ara l'esquelet d'aquesta web era Textpattern. Tot i que té moltes coses que m'agraden, té dues característiques extremadament molestes. Una és Textile, que a aquestes alçades (2.0) segueix fallant en coses bàsiques. L'altre problema és el PHP. ;-) Expliqueu-me el que volgueu, però no m'agrada. Programant en PHP no em diverteixo, ni de bon tros, tan com amb Python.

Després de l'upgrade a (K)Ubuntu Edgy el Firefox s'havia tornat "temperamental". De tant en tant petava com una escopeta de perdigons. Serà la 2.0 aquesta, vaig pensar.

Al cap d'uns dies m'adono de que peta sempre que hi ha Flash pel mig. Desinstal·lo el plugin de Flash i el navegador torna a ser estable.

Un cop se t'encén la bombeta els de Can Google aviat et diuen perquè: sembla que ara les X venen amb el "Composite" activat per defecte. I el plugin de Flash, que deu estar compilat als anys 70, es fa la tita un lio amb el nou visual de les X. Corrupció de memòria, crash del plugin de Flash i, per tant, crash del Firefox que està executant un mal plugin. (Interessant: el Konqueror no arriba a petar; no es veu el Flash, i llestos).

Sol·lució ràpida: els de X tenen una variable d'entorn per a que una aplicació concreta no "vegi" les diferències del Composite. Posem-ho a l'arrencada del Firefox.

#/etc/firefox/firefoxrc
#workaround; avoids Flash crashing with X Composite enabled.
export XLIB_SKIP_ARGB_VISUALS=1

Ara que ja sé què buscava :-) veig que està documentat a Can KDE i que fins i tot ho havia explicat en Francesc Rosàs al seu article sobre Composite.

Hi ha unes quantes "habilitats" del Subversion que estàn força amagades a la documentació. Per exemple, ignorar automàticament certs fitxers i directoris en les operacions que fem.

Podem indicar a Subversion que ignori certs patrons allí on els trobi, evitant-nos veure'ls marcats amb interrogants cada vegada que fem un svn status.

Per exemple, treurem del mig els backups i els byte-compiled de Python afegint aquesta línia a ~/.subversion/config:

global-ignores = *.bck *.pyc

També ens permet ignorar fitxers concrets; en aquest cas, la base de dades i un directori "calaix de sastre".

svn propset svn:ignore 'all-in-one-file.sqlite spool' .

Potser si la llista de fitxers és llarga resultarà més còmode picar-la amb un editor. Recorda, un fitxer per línia.

$ svn propedit svn:ignore .

Després de l'upgrade de Ubuntu Breezy a Ubuntu Dapper quedaven un parell de coses que es resistien a funcionar. L'escpritori és KDE, però instal·lat a base de 'aptitude install kubuntu-desktop' en lloc d'instal·lar directament una Kubuntu.

Vols arrencar l'Apache i a sobre de passar de tu et deixa això al error.log.

[notice] mod_python: Creating 20 session mutexes based on 20 max
processes and 0 max threads.
[error] (28)No space left on device: mod_python: Failed to create
global mutex  0 of 20 (/tmp/mpmtx305410).

Segurament tens així la directiva AcceptMutex d'Apache::

AcceptMutex sysvsem

"Pseudoxml" és una forma distesa de referir-se a aquelles sintaxis que converteixen el text pla a HTML, tags inclosos (a.k.a. "plaintext markup syntax"). Posats a generar contingut per la web, són exponencialment més agradables que picar HTML pelat i molt més robustos i portables que els editors WYSIWYG que trobem habitualment.

Aquest text està generat (originalment) patint Textile. És adequat per composicions molt senzilles, però té uns quants "problemets" d'aquells que provoquen enrabiades suficients per disminuir-te l'expectativa de vida.

Des del punt de vista dels tipus d'usuari, li demanaríem a l'eina que fos:

• Muggle-friendly: usable per un internauta comú sense que s'espanti. Gaire.
• Geek-scalable: ha de poder créixer per dalt fins satisfer les necessitats dels geeks.

Quan surt una nova versió d'un programa seria un rotllo tornar a traduir tooots els strings que no han canviat des de la versió anterior. Quina mandra.

El gtranslator permet que "l'entrenem" amb la traducció antiga, i després tradueix màgicament el que ja coneix.

$ gtranslator -l old.po

En Benjamí i la "tribu" de traductors del Wordpress al català m'han fet adonar que tenim una memòria de traducció enorme al projecte Gnome. Clar que baixar-se 110 fitxers a mà deu fer mandra, oi?

Doncs siguem mandrosos.

$ wget -r -l1 -np -A.ca.po \
  http://l10n-status.gnome.org/gnome-2.14/PO/
$ find . -name '*.ca.po' | xargs -n1 gtranslator -l

El més innovador que va fer Ubuntu dins l'univers del Programari Lliure va ser: contractar un dissenyador. Quan va sortir la primera release, tu deixaves sobre la taula un estoig de Ubuntu amb aquells paios fent-se abraçadetes. Llavors entrava algú, s'ho mirava i deia: "Això és un Linux? Que maco..."

Aquest comentari dels usuaris sí que és una novetat. I sembla que els de la Python Software Foundation també es posen les piles i li rentaran la cara a la web de Python. Que ja tocava.

La gran diferència de Ubuntu respecte a una Debian és que fan una release cada... bé, menys de 3 anys. Tota la resta (virgueries de configuració de xarxa, instal·ladors "monus") ho podem tenir d'altres maneres.

Però tenir cada sis mesos versions dels paquets estables (o suficientment estables per l'escriptori) és alguna cosa més que "interessant": és crític per ser una opció viable a l'escriptori. Vull dir a l'escriptori d'un ens públic o una empresa, no a l'ordinador d'aquells per qui Linux també és un hobby.

I fins i tot en aquests casos ens dona alguna alegria.

En el moment que escric això, encara tot-hom recorda el Katrina. Potser recordes un bloc que es va seguir publicant durant l'huracà, des de l'huracà.

El que resulta una mica sorprenent és que el bloc era una activitat secundària. Aquests paios es van quedar per cuidar els seus servidors mentre la ciutat es convertia en piscifactoria. Que ja són nassos. I mentre bombejaven aigua i combustible i feien guàrdia amb les AK-47, encara els sobrava temps per escriure el bloc.

L'ens físic que genera el que llegeixes ha canviat la ubicació de les seves infraestructures vitals. Vaja, que m'he mudat de pis. Com que sembla que l'alta d'ADSL tardarà una mica i que tinc un parell de veïns generosos amb wireless obertes, he invertit en una tarja wireless PCI per l'ordinador de sobre-taula^M^M sota-taula.

Un cop vist que el chipset és un ACX111 m'he passat uns quants vespres invocant firmwares i fent exorcismes als mòduls de la meva Debian, amb l'emoció afegida de no tenir connexió a la Xarxa per instal·lar paquets que faltaven i resoldre n+1 dubtes. M'he sentit com si no tingués aigua corrent. Em queden molt lluny els temps en què treballava sense Google.

Suposem que fa dies vam instal·lar una màquina. El trasto té dues intefícies de xarxa, però per "guanyar temps" :-) vam deixar la configuració del bonding per més endavant. I ara tenim una màquina amb el seu firewall, els seus serveis arrencats i la gestionem remotament. I seria bonic configurar-li el bonding sense parar-ho tot i sense perdre gestió, oi?

[Aquest post és per la meva veïna. Però si no ets la meva veïna també pots seguir llegint.]

Te'n recordes de que em vas preguntar "i com passo els CDs a MP3?". El Sound Juicer té una interfície molt clara, però [...]

He estat trastejant amb feedparser, el mòdul de python que és l'ànima del Planet. No està debianitzat però gràcies al distutils el pots instal·lar "sense mans".

# unzip feedparser-3.3.zip
# cd feedparser
# python setup.py install
running install
error: invalid Python installation: unable to open
/usr/lib/python2.3/config/Makefile (No such file or directory)

Aix, si: que també cal pyton2.3-dev.

Els amics de 23 em cuiden tan bé que tenen un RSS amb les meves darreres fotos. Amb aquest feed, i 3 línies de python...

import feedparser
feedDixit = feedparser.parse('http://www.23hq.com/rss/allioli')
print feedDixit.entries[0].summary_detail.value

...ja puc ensenyar la darrera foto que he pujat (la que veus a la dreta).

<img src="http://www.23hq.com/allioli/photo/230736/mblog"
width="180" height="135" class="23-mblog" />

Facilíssim. Així no té mèrit.

Avui he anat a parar a un mail de'n Bob Young, que fa uns anys es va fer famós per muntar una casa de barrets vermells. Aquest fragment m'ha semblat impagable:

Even now, when we consider the relative size of our marketing budget
to Microsoft's I think the folks at Wired, Infoworld, and PC Week, who
are implying that Linux vendors are filling this role, must be smoking
something.

Consti que és un mail del 98. Avui ens podem seguir fent la mateixa pregunta: estem ocupant el lloc de l'oncle Gates? Jo diria que no... peró seguim guanyant terreny. Conclusió: no deixem de fumar, sembla que funciona.

El pinning és el mètode de l'APT de Debian per instal·lar paquets de diferents releases. Molts tenim instal·lada una testing i sovint volem provar paquets que sols es troben a la unstable. Aquesta recepta ho permet.

No fa gaire xerràvem d'empreses de Photosharing amb l'Eduard. Fa temps que els veig uns quants avantatges per davant del meu vell Gallery, especialment els "feeds" de fotos i crear comunitats a base de "tags".

He acabat de fer una repassada a les opcions que tenia mig vistes...