30/7/2008 Ciudad de México

Amunt a les 8h30, ens sentim bé. El jetlag no pica fort. L’esmorzar de l’alberg és torrades amb mermelada. Canviem calers al centre de Coyoacán (el barri on està l’alberg) i fem un segon esmorzar contundent. El lloc queda ràpidament apodat “Les Biológiques” perque el regenten unes noies molt sanes que fan una teca molt sana.

Passem pel centre comercial. Hi ha paios amb escopetes. Comprem adaptadors pels endolls i ens estrenem amb el metro. No hi ha abonaments, les rodes dels vagons tenen pneumàtics, no fa por. A cada estació puja un venedor de CD’s; cada venedor ven un sol CD, i en deixa escoltar trossos amb un altaveu. Cada CD duu una selecció monotemàtica: balades, “pensamientos para padres de familia”, “canciones de amor a Cristo”…

Caminem cap al Zócalo. És una plaça descomunal. Els urbanos piten constantment, sovint n’hi ha dos pitant al mateix creuament. Ens allunyem del zócalo per dinar. El menjar pica. Passa una mani d’autobusos.

Tornem al Zócalo, els rius de gent semblen quatre gats de tant gran com és. Una cua de gent espera per a que una santera els regui amb un fum que fa olor de resina. Visitem el temple de Teotihuacán, un temple mexica al mig de la ciutat. No se’ls donaven bé els estudis de sól, amb els segles el temple s’ha inclinat uns bons 15 graus. Ens sorprèn que no és gaire antic: segles XIV-XVI.

Sortint veiem com una companyia militar recull la bandera descomunal que hi ha al Zócalo. Calen mitja dotzena de soldadets per agafar-la. El que l’ha de despenjar s’ha deixat la clau anglesa o el “3en1″ i no se’n surt. Els timbalers es passen un quart d’hora repetint la mateixa… música? A en Jordi se li escapa un “Que bonito es el arte” que podria no ser apreciat per part del públic assistent. Fent amics.

Caminem provant d’anar a berenar al Barrio Rosa. Diuen que és socialment més variat que el vist fins ara. No hi arribem, però travessem els carrers de les joieries, de les ferreteries, dels concessionaris de cotxes, dels supers xinos… tot està agrupat per gremis.

Berenem a “El Cordobés” sota un cap de brau dissecat. Deixem passar el xàfec de la tarda i tornem a Coyoacán. Cada estació de metro té un dibuixet que el representa. Per exemple, un senyor amb el clàssic barret mexicà representa l’estació de l’idolatrat “Emiliano Zapata”. L’Alba s’hi refereix en veu alta com “la del xampinyó”. Seguim fent amics.

Sortim del metro. Ens perdem. Ens trobem. Diem animalades fins que l’Alba pateix serioses dificultats de contenció urinaria. Sopem a un petit “garito” especialitzat en “tamales”. El seu negoci és a mig camí de l’antropologia i la restauració. Els tamales ens agraden i les explicacions més. En Lluís i jo bebem “atole de arroz”. M’agrada pero m’encaixa més com a postres, és una mena de sopa d’arrós amb llet.

Per variar, al lloc on sopem no tenen cervesa. En comprem al súper i ens les prenem al pati de l’alberg. Fumo una pipa, el tabac se m’ha tornat a assecar. K.O. tècnic, llit.